Contigo empezó todo...

Era finals de setembre, concretament el dia 18, jo tinc per costum en tornar de les vacances visitar el dentista i el gine, així per passar una mica la itv.
Tot normal, van ser les paraules que va pronunciar el doctor Tarazona (the best) una vegada m'havia fet l'exploració mamària, mentrestant em feia la citologia, em va venir al cap que durant les vacances d'estiu, la popa dreta m'havia fet un mal muscular per sota, vaig estar pensant: una nit boja, un cop, una mala postura dormint... En fi, tant fa, ara ja no me'n fa...
Recordo el moment perfectament i el pensament posterior: li dic? No li dic? Si li dic segur que m'envia a fer una mamografia... bufff quina mandra, total que li vaig dir.

Em va tornar a mirar, em va tornar a dir, aquí no tens res i tenia tota la raó, però com que mai t'has fet una mamo i ja no ets una cadelleta (això m'ho dic jo), fem la primera i tindrem una referència, pro tranquil·la, no li ve ni d'un dia ni d'un mes.

Continuant amb la meva bona sort, vaig tornar a fer el pensament, i si demano hora i m'ho trec de sobre?

Era el 2 d'octubre, primera mamo de la meva vida, "aplastament" de popa i primera eco, el doctor Jesús Ferrer, en acabar la eco amb una delicadesa extrema, em fa entrar a la sala on tenen les màquines i m'ensenya el monitor, a la part superior de la meva popa dreta hi havia una mena de purpurina que brillava, m'explica que això són calcificacions, que normalment són benignes però que ell m'aconsella fer una biòpsia, que ho consulti al the best, vaig tardar 5 minuts a plorar.

No va dubtar, biòpsia i com més aviat millor.

Aquella setmana vaig fer un màster sobre les putes calcificacions (sorry), em sé de memòria totes les tipologies, formes, mides i maneres d'agrupar-se, m'atreveixo a afirmar que m'ho sé millor que els verbs conjugats, i t'asseguro que si vas estudiar al cole d'Artesa, amb això no falles!

El dia de la biòpsia va arribar, no va ser gens agradable, pro si ràpid, la doctora encantadora, després va venir lo bo, dinaret al Japo i la volteta de compres amb la meva estimada Maria, ara puc afirmar, que va ser un molt bon dia.

Ara només tocava esperar...

Mirat amb perspectiva, aquella mandra que vaig guardar molt probablement m'ha salvat d'un mal major, així que estimada amiga: toca't, vés al gine cada any, no dubtis en preguntar i si sents quelcom, queixa't si us plau!

Hole!

Hola, em dic Lídia i tinc 37 anys, sóc soltera i tinc dos nebots que són lo més bonic del món.

La notícia em va arribar per mail, va ser el 17 d'octubre a les 15:19, el diagnòstic era clar i estava amb negreta "Carcinoma infiltrante de tipo no especial (ductal)", el sr. google va ser implacable " es el tipo más común de cáncer de mama" i vaig plorar.

No és la primera vegada que m'imagino escrivint un blog, el que no m'havia imaginat mai és la temàtica, no sé.... jo sempre m'havia imaginat escrivint sobre els homes, sobre cuina o sobre qualsevol tema mes ludicocreatiu que aquest.

Per si no em poseu cara, aquesta sóc jo, no m'he posat una foto Tinder total, pro si una mica de brillibrilli (no se sap, mai).

Aquest blog pretén només explicar la meva visió sobre aquesta malaltia i intentar posar-hi un toc d'humor, també compartir amb vosaltres la meva experiència i s'acabarà el dia que estaré curada, a poc a poc us aniré explicant els dies previs avui.

He pensat que com totes les coses importants de la vida, ha de tenir una banda sonora i per mi, ara sona així:

"Dime algo chica

¿Eres feliz en este mundo moderno?

¿O necesita más?

¿Hay alguna otra cosa que estés buscando?..."





Ara toca dormir i descansar, fins aviat!