Qui espera desespera

I és que es fa molt llarg tot plegat, viatges i més viatges, visites, estudis, estadístiques, percentatges i probabilitats i mentre esperes, la vida passa i aquí estic, esforçant-me a convertir-la en una altra.

Estic immersa en un canvi de vida més saludable, surto a caminar entre 1 i 2 hores, i em sento molt més connectada amb la natura, estic canviant hàbits alimentaris, intentant treure'm la carn roja, el sucre, la llet i tot el que porta hormones i acabant d'introduir els aliments màgics com la cúrcuma, el bròquil, les algues, la xia, els fruits secs i etc. Per nadal he demanat al pare Noel uns llibres de l'Odil, una doctora que va tenir càncer, que n'ha fet una manera de viure, a veure si he estat bona i me'ls porta.
I és que a mi el nadal m'encanta, tinc molt esperit nadalenc, lo bo d'estar a casa és que estic gaudint de la decoració de nadal, de veure els meus nebots rebre el caga tió amb una cara d'il·lusió inexplicable, de poder pensar i embolicar els detalls i regals amb tranquil·litat, etc.

Lligant amb el títol d'avui i parlant de l'espera, aquest dia vaig tenir un moment molt bonic amb la meva mare, doncs li vaig preguntar que, que volia per nadal, i la resposta va ser: A tu (s´em va fer un nus a la gola) però la meva ment va ser molt ràpida, això serà possible gràcies a la investigació.
Jo i molta gent que han passat per un càncer recentment s'han curat o cronificat, gràcies a la investigació, lamentablement altres no. Per això el diumenge és la marató i com diu el seu lema "l'espera no cura el càncer, la investigació sí", així que he fet tractes amb el pare Noel i ja sé que li portaran a la meva mare, al cap i a la fi, és el que em va demanar, oi?
Doncs bé, des d'aquí també demanar-vos a vosaltres, els que em llegiu, que encara que sigui simbòlic: 5 euros, 10 euros, 30 euros o el que pugueu, feu la vostra aportació, doncs el càncer malauradament, ens toca a tots.

Que la ciència s'apiadi de mi

Ara que el bitxo ja no viu amb nosaltres i que pensava que quasi tenia la batalla guanyada, ha aparegut un nou contrincant, es diu Ki67, sembla un nom d'un avió, però no, resulta que és: un valor pronòstico que indica un índice de proliferación tumoral en porcentaje %, en definitiva que a la biòpsia prèvia a l'operació, estava al 20% i ara el tenim al 35%, el resum és que la batalla de la quimioteràpia penja d'un fil, la meva salvació pot ser l'Oncotype DX, una mena de test genètic que podria jugar de la meva banda i acabar indicant que la supervivència amb quimio o no a 5 anys, seria pràcticament la mateixa.
En fi, que passarem pel test i esperarem al fet que la ciència.... i si no ho fa, passarem per la quimio, sense pressa pro sense pausa, batallarem amb lo que vingui i si podem, guanyarem.

I reconec, que aquesta notícia us la puc explicar així avui, que és diumenge, però que el dimecres passat, quan la vaig rebre, va caure sobre mi com una llosa, que em va fer mal, molt de mal, però que com tot, s'ha d'acceptar perquè l'acceptació és la clau de la felicitat.

I avui que estic una mica així com pujada a cavall, vull explicar-vos dues històries:

La primera és que a l'hospital he conegut al Dr. Amor, és un dels cirurgians que em va operar i és un autèntic encant; com parla, com mira, la veu... Que vaja, vaig a la seva consulta més contenta que un gínjol, i és que és taaant mono... jijijiji

I la segona, és que us he de confessar un secret, doncs avui he rebut una visita molt especial, que m'ha recordat de nou lo afortunada que sóc.
En aquest blog, hi ha una mentida des del primer dia, que tenia pendent d'explicar-vos i que avui, aprofitant la visita relacionada, em va molt bé de fer-ho. El títol d'aquest blog és robat, el vaig robar del meu estat de whatsapp, els que em coneixeu sabeu que m'acompanya a mi des de fa aproximadament dos anys, els mateixos que un ictus galopant, va posar la vida de la meva mare entre l'espasa i la paret, per la meva sort, va sobreviure però la va deixar en una situació de vida molt complicada, sense mobilitat i amb un 33% del cervell afectat. Després de 4 mesos entre uci i hospital, quan vàrem aconseguir portar-la cap a casa de nou i en veure que no seria fàcil, em vaig fer aquesta promesa a mi mateixa, que mai caminaria sola i ara, que és a mi qui la salut m'està collant, vaig decidir, que podria ser un títol compartit.

La visita tan especial d'avui ha estat la de la Rosa, la mare de la Jèssica, que era la companya d'habitació de la meva mare, una altra víctima del puto ictus, que només amb 30 anys, li va arrancar la mobilitat, la capacitat d'entendre, de parlar, de llegir i d'escriure i que per sort amb el temps i molt esforç, s'està intentant recuperar; tot un exemple de lluita i perseverança.

Bona nit a tots