Que la ciència s'apiadi de mi

Ara que el bitxo ja no viu amb nosaltres i que pensava que quasi tenia la batalla guanyada, ha aparegut un nou contrincant, es diu Ki67, sembla un nom d'un avió, però no, resulta que és: un valor pronòstico que indica un índice de proliferación tumoral en porcentaje %, en definitiva que a la biòpsia prèvia a l'operació, estava al 20% i ara el tenim al 35%, el resum és que la batalla de la quimioteràpia penja d'un fil, la meva salvació pot ser l'Oncotype DX, una mena de test genètic que podria jugar de la meva banda i acabar indicant que la supervivència amb quimio o no a 5 anys, seria pràcticament la mateixa.
En fi, que passarem pel test i esperarem al fet que la ciència.... i si no ho fa, passarem per la quimio, sense pressa pro sense pausa, batallarem amb lo que vingui i si podem, guanyarem.

I reconec, que aquesta notícia us la puc explicar així avui, que és diumenge, però que el dimecres passat, quan la vaig rebre, va caure sobre mi com una llosa, que em va fer mal, molt de mal, però que com tot, s'ha d'acceptar perquè l'acceptació és la clau de la felicitat.

I avui que estic una mica així com pujada a cavall, vull explicar-vos dues històries:

La primera és que a l'hospital he conegut al Dr. Amor, és un dels cirurgians que em va operar i és un autèntic encant; com parla, com mira, la veu... Que vaja, vaig a la seva consulta més contenta que un gínjol, i és que és taaant mono... jijijiji

I la segona, és que us he de confessar un secret, doncs avui he rebut una visita molt especial, que m'ha recordat de nou lo afortunada que sóc.
En aquest blog, hi ha una mentida des del primer dia, que tenia pendent d'explicar-vos i que avui, aprofitant la visita relacionada, em va molt bé de fer-ho. El títol d'aquest blog és robat, el vaig robar del meu estat de whatsapp, els que em coneixeu sabeu que m'acompanya a mi des de fa aproximadament dos anys, els mateixos que un ictus galopant, va posar la vida de la meva mare entre l'espasa i la paret, per la meva sort, va sobreviure però la va deixar en una situació de vida molt complicada, sense mobilitat i amb un 33% del cervell afectat. Després de 4 mesos entre uci i hospital, quan vàrem aconseguir portar-la cap a casa de nou i en veure que no seria fàcil, em vaig fer aquesta promesa a mi mateixa, que mai caminaria sola i ara, que és a mi qui la salut m'està collant, vaig decidir, que podria ser un títol compartit.

La visita tan especial d'avui ha estat la de la Rosa, la mare de la Jèssica, que era la companya d'habitació de la meva mare, una altra víctima del puto ictus, que només amb 30 anys, li va arrancar la mobilitat, la capacitat d'entendre, de parlar, de llegir i d'escriure i que per sort amb el temps i molt esforç, s'està intentant recuperar; tot un exemple de lluita i perseverança.

Bona nit a tots