Tal dia farà un any

Ha passat 19 dies des de l'última vegada que vaig escriure, fins avui no he tingut ni la suficient força ni les ganes, entre el medicament, el dolor i l'adaptació (en camí) de la nova vida, no trobava el moment.

El sentiment que més m'ha omplert durant aquest període entre l'hospital i els primers dies a casa, és el de gratitud, m'he sentit extremadament afortunada i molt estimada. Medir l'estima és molt complicat, però quan passes des del dimarts dia 13, que em va recollir l'amor de la Tresa, per anar cap a Barcelona a fer proves i temes previs a l'operació i un bon dinar al japonès (tot s'ha d'explicar) fins al dilluns dia 19, que vaig arribar amb ella a les 8 de la tarda a Artesa, ni 5 minuts sola, la realitat et confirma que no, no estàs sola i probablement no ho estaràs mai.

 

 

Una vegada a casa, he rebut molt suport de tota la gent que m'estima i que tothom t'ofereixi les seves mans per a qualsevol cosa que necessitis, és un sentiment inexplicable.

Des d'aquí el que sí que necessito agrair és el suport especial a la Maria, qui més nits ha compartit amb mi, qui va haver de suportar la primera nit de dolor, la nit de l'ansietat, la que em vaig enfadar amb el món i em va sorgir la ràbia i també la nit que la infermera i l'auxiliar de pel·lícula d'Almodóvar, ens varen fer pixar de riure; reitero el que un dia et vaig dir, mai, faci el que faci, t'ho podré compensar.

No vull parlar molt de l'operació, ja que com a tots els procediments no matemàtics, hi ha coses que varen sortir millor i altres que no, lo positiu és que totes tenen solució i les situacions temporals pendents, com el dolor, quasi que ja estan solucionades o si mes no passades.

L'únic que sé, és que hauré de tornar a passar per quiròfan per acabar la reconstrucció i que aquesta en principi serà la definitiva, però m'hauré d'esperar uns 3 mesos. Ara toca anar pas a pas, visita a visita i anar fent una mica el que toca, dia a dia.

Emocionalment a mi em toca adaptar-me, buscar la part positiva de la situació d'estar a casa i no treballar, aprofitar els moments amb companyia i pensar amb mi.