Cara a cara amb la realitat

Avui he tingut un dia molt intens, m'he passat moltes hores a l'hospital de metge amb metge, he conegut a la "the best in the sky" i he vist a la "the best in the world", un dia us parlaré d'elles.
He tingut notícies bones, regulars i esperançadores, però ara són les 3 de la matinada, i torno del sopar de castanyada amb la colla, he plorat tot el viatge cap al sopar, el simple fet d'imaginar-me que estaran tots junts ja m'emociona (aquesta pell tan fina, no la tenia abans), però he aguantat com una campiona: el sopar i dues copes, però ja no podia més, ha estat pujar al cotxe i apoderar-se de mi la desesperació i el desconsol, tinc un mal interior tan horrible que no li desitjo a ningú i sé d'on prové: el fet d'anar a l'hospital et fa tocar de peus a terra, i quan les teves orelles escolten 8 o 9 vegades que tens un càncer i que t'has de curar, al final et queda clar.

És que no sé si et passa a tu, que el teu cap es sobreposa a tot, i si fas vida normal, res és com si hagués passat.

Però com m'ha dit avui la "the best in the sky" tot forma part de la teva realitat, l'hòstia que et fots a l'hospital i el moment que aguantes i surts a sopar i ballar.

Així que estimat amic/a: riu, surt, balla i diverteix-te tant com puguis, que de realitat només n'hi ha una.