Vaig estar dia i mig de metges i per fi tinc dia, dimecres dia 14 és "el dia", així que tots els que em llegiu, espelmes i bons pensaments per una estoneta, que siguin per a mi si us plau.
Al final la reconstrucció serà amb el múscul dorsal i una mica de grassa del llom, la cara que vaig posar quan em van dir que amb la panxa no podia ser, diuen que va ser un poema. Ara, la doctora Higueras (the best II) va trobar una solució al tema, així que viurem sense pròtesis que és el que jo volia i tot i que no podré ser violinista ni escaladora professional (tampoc en tenia intenció) tindré una popa que ja forma part de mi, el que passa és que la tinc a l'esquena i no la veig :)
Divendres va ser un dia complicadet, tocava explicar als companys de feina que a partir del dilluns, no em veurien cada dia durant una temporada i quin era el motiu, vaig haver d'aguantar-me les llàgrimes unes quantes vegades, però en fi, ara ja està i el suport rebut va ser extraordinari.
De fet, fins que passi un temps, no sabré si l'he encertat en totes les decisions que he pres d'ençà que va començar tot això, el que sí que ja sé amb certesa, és que amb el títol del blog, no he fallat: Estic al·lucinada de totes les mostres de suport rebudes, família, amics, amics dels meus amics, companys de feina, coneguts, el suport rebut és buffffff molt i molt gran, tinc molt clar que sola no estic.
Us en posaré només un exemple: coneixeu algú que abans que l'operin ja té el congelador ple de tuppers? Doncs jo si! (la noteta és de llagrimeta).
Ahir, per rematar les coses pendents abans de l'operació, em vaig sotmetre a una sessió fotogràfica de la mà de la meva estimada Sara, que juntament amb l'staff, van deixar per sempre la impremta del meu cos, les imatges són moooooolt boniques i seran un record etern, des d'aquí, mil gràcies.
Demà últim dia de feina, últims comiats i última entrada al meu blog fins que torni de Barcelona, una entrada terapèutica molt especial per mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario