Ha passat 19 dies des de l'última vegada que vaig escriure, fins avui no he tingut ni la suficient força ni les ganes, entre el medicament, el dolor i l'adaptació (en camí) de la nova vida, no trobava el moment.
El sentiment que més m'ha omplert durant aquest període entre l'hospital i els primers dies a casa, és el de gratitud, m'he sentit extremadament afortunada i molt estimada. Medir l'estima és molt complicat, però quan passes des del dimarts dia 13, que em va recollir l'amor de la Tresa, per anar cap a Barcelona a fer proves i temes previs a l'operació i un bon dinar al japonès (tot s'ha d'explicar) fins al dilluns dia 19, que vaig arribar amb ella a les 8 de la tarda a Artesa, ni 5 minuts sola, la realitat et confirma que no, no estàs sola i probablement no ho estaràs mai.
Una vegada a casa, he rebut molt suport de tota la gent que m'estima i que tothom t'ofereixi les seves mans per a qualsevol cosa que necessitis, és un sentiment inexplicable.
Des d'aquí el que sí que necessito agrair és el suport especial a la Maria, qui més nits ha compartit amb mi, qui va haver de suportar la primera nit de dolor, la nit de l'ansietat, la que em vaig enfadar amb el món i em va sorgir la ràbia i també la nit que la infermera i l'auxiliar de pel·lícula d'Almodóvar, ens varen fer pixar de riure; reitero el que un dia et vaig dir, mai, faci el que faci, t'ho podré compensar.
No vull parlar molt de l'operació, ja que com a tots els procediments no matemàtics, hi ha coses que varen sortir millor i altres que no, lo positiu és que totes tenen solució i les situacions temporals pendents, com el dolor, quasi que ja estan solucionades o si mes no passades.
L'únic que sé, és que hauré de tornar a passar per quiròfan per acabar la reconstrucció i que aquesta en principi serà la definitiva, però m'hauré d'esperar uns 3 mesos. Ara toca anar pas a pas, visita a visita i anar fent una mica el que toca, dia a dia.
Emocionalment a mi em toca adaptar-me, buscar la part positiva de la situació d'estar a casa i no treballar, aprofitar els moments amb companyia i pensar amb mi.
Ja fa uns dies que sé, que la nostra separació és imminent i inevitable i és per aquest motiu que t'escric aquesta carta.
Primer de tot, voldria donar-te les gràcies per aquests 37 anys juntes, ha estat molt bonic i hem gaudit molt: encara recordo quan vàreu començar a créixer (tot i que amb confiança, us vàreu quedar una mica justetes) o quan us tocava sense adonar-me'n (els que em coneixeu sabeu que és un tic que tinc) fins al dia d'avui, que us he après a estimar i ara sé que puc dir, que sou de les meves parts preferides.
Sé que a vegades no us he cuidat prou i heu acabat com aquest estiu, torrades a la platja del Torn, que moltes vegades us he portat a passejar una mica destapades i us heu constipat i que tot sovint heu sigut víctimes de mirades indiscretes per culpa dels meus escots, em sap greu, però no ho he sabut fer millor.
Vull que sàpigues que jo vaig intentar amb tots els meus mitjans que no t'arranquessin tota de mi, que pogués quedar la teva essència o alguna cosa de tu, però no ha estat possible, i ens hem de deslligar.
Perquè la teva pèrdua no sigui tan dura i cada dia no recordem que ens faltes tu, et posarem una mena de substituta, que ja sabem que no serà igual, però que intentarà calmar la teva enyorança.
Ens separem de tu per poder seguir el nostre viatge, que esperem que sigui molt llarg i desitjant que tu siguis l'única en abandonar-nos i que el temps, per poc que pugui deixi a la teva companya entre nosaltres. T'estimem i et trobarem a faltar Lídia
Aquesta setmana ha estat de
traca, tinc un barreig de sensacions que pot explotar en qualsevol moment.
Vaig estar dia i mig de metges i per fi tinc dia, dimecres dia 14 és "el
dia", així que tots els que em llegiu, espelmes i bons pensaments per una
estoneta, que siguin per a mi si us plau.
Al final la reconstrucció serà amb el múscul dorsal i una mica de grassa del
llom, la cara que vaig posar quan em van dir que amb la panxa no podia ser,
diuen que va ser un poema. Ara, la doctora Higueras
(thebest
II) va trobar una solució al tema, així que viurem sense pròtesis que és el que
jo volia i tot i que no podré ser violinista ni escaladora professional (tampoc
en tenia intenció) tindré una popa que ja forma part de mi, el que passa és que
la tinc a l'esquena i no la veig :)
Divendres va ser un dia complicadet, tocava
explicar als companys de feina que a partir del dilluns, no em veurien cada dia
durant una temporada i quin era el motiu, vaig haver d'aguantar-me les
llàgrimes unes quantes vegades, però en fi, ara ja està i el suport rebut va
ser extraordinari.
De fet, fins que passi un temps, no sabré si l'he encertat en totes les
decisions que he pres d'ençà que va començar tot això, el que sí
que ja sé amb certesa, és que amb el títol del blog, no he fallat: Estic
al·lucinada de totes les mostres de suport rebudes, família, amics, amics dels
meus amics, companys de feina, coneguts, el suport rebut és buffffff molt i molt gran, tinc molt clar que
sola no estic.
Us en posaré només un
exemple: coneixeu algú que abans que l'operin ja té el congelador ple de tuppers? Doncs jo si! (la noteta és de
llagrimeta).
Ahir, per rematar les coses pendents abans de l'operació, em vaig sotmetre a
una sessió fotogràfica de la mà de la meva estimada Sara, que juntament amb
l'staff, van deixar per sempre la impremta del meu cos, les imatges són moooooolt boniques i seran un record etern, des
d'aquí, mil gràcies.
Demà últim dia de feina, últims comiats i última entrada al meu blog fins que
torni de Barcelona, una entrada terapèutica molt especial per mi.
L'article que escriuré avui fa dies que li dono tombs, sobretot els dies que una certa ràbia s'apodera de mi, i vull que quedi clar per endavant que no és una crítica al suport rebut, que estic més que emocionada, és una reflexió en veu alta, que voldria fer juntament amb vosaltres i que consti, que si aquest blog no fos meu, l'article parlaria també de mi.
Quan un rep certes notícies a la vida, en el meu cas, és indispensable compartir-les sobretot en el cercle més íntim, és una manera de fer a la vida, crec fidelment que les penes compartides, són menys penes i les alegries, es dupliquen.
Quan la notícia no és precisament bona, gran part dels humans recorrem a la nostra memòria a la cerca de situacions similars que hagin acabat amb un final feliç, crec simplement que és un mecanisme d'autodefensa del dolor, sobretot per la persona que rep la notícia en aquell moment. D'aquest moment en surten missatges esperançadors per al nostre interlocutor que en el meu cas són un bàlsam momentani i una galleda d'aigua freda, a llarg termini, és allò que en diem popularment "mal de muchos, consuelo de tontos".
Estimats: quan un transmet o intenta transmetre un missatge, perquè a l'altre li serveixi de quelcom, ha de ser un missatge honest, basat amb la realitat i amb un contingut real (i no vull dir amb això, que m'esteu enganyant).
Us en posaré alguns exemples:
El tot anirà bé, confia amb mi. Aquest missatge realment només tel podria donar un metge, que coneix la realitat del teu càncer i ell no ho fa, la "thebestintheworld" es va limitar a dir, té un bon pronòstic.
Un altre molt concorregut, són les històries d'èxit: la de l'amiga, tieta, parenta, saludada o coneguda, que va tenir un càncer i té dues pròtesis que ha pujat a l'Everest i no li han explotat, i que té 60, 70 o 80 anys, està fresca com una rosa, "vivitaycoleando" i té unes popes tan guapes que se la rifen a tots els clubs de stripers de la ciutat: Fora conyes, tu només et sents del teu de mal i en el meu cas, l'únic cas que és útil, és quan algú molt pròxim està passant per quelcom similar i li pots trucar per saber si farà molt mal o quants dies ploraràs. (des d'aquí una abraçada a la Lo i la Sa)
I ja el missatge Top de la seva categoria és el: Has de ser optimista!, doncs mira, jo m'ho pensava que era optimista, pro resulta que ara estic veient que és més fàcil ser optimista quan no et passa res.
Estimats, si mai us trobeu en aquesta situació, crec que amb un: passi el que passi estic al teu costat o un simplement, estic amb tu, són suficients i en el meu cas, m'escalfen l'ànima a rabiar.
Molt en aquesta línia, ahir vaig rebre un missatge del pare de l'estrella, que encaixa perfectament en la reflexió d'avui i que és aquest:
Una abraçada i moltes gràcies per l'escalf, sou molt grans.
Ahir va ser un dia dur, molt dur, vaig despertar igual que em vaig adormir, plorant.
Una pena terrible i un dolor intens es va apoderar del meu ser durant el dia, no tenia res concret, simplement desesperació.
Ara, la meva particular brigada ASL (amics sense límit) es va posar on fire i van revertir la foscor, amb serenitat i calma i vàrem acabar "apilotonats" al sofà, adormits i tips de pizza i xocolata i és que jo, sense ells, no sóc res.
Avui el despertar ha estat un altre, he vist llum, he passat un matí de proves per l'operació, combinat amb un esmorzar a l'Almenara love amb la meva estrella, i un migdia passejant, de compres, fent un vermut al sol i dinant caragols, una tarda de "BohemianRhapsody" ha rematat aquest dia bonic.
Una cosa que he après ja amb tot aquest procés, és el valor de les abraçades, jo confesso ser una mica "frestiqueta" per lo general, però avui en dia són una excel·lent medicina per la meva ànima.
Avui m'acomiado amb el vídeo original del concert per la fam del 85 que surt a la peli de Queen, si no has vist la peli, NO obris el vídeo ;), quin tio, quina força i quina energia.... Segur que alguna cosa se'm enganxa!
Avui he tingut un dia molt intens, m'he passat moltes hores a l'hospital de metge amb metge, he conegut a la "thebestinthesky" i he vist a la "thebestintheworld", un dia us parlaré d'elles. He tingut notícies bones, regulars i esperançadores, però ara són les 3 de la matinada, i torno del sopar de castanyada amb la colla, he plorat tot el viatge cap al sopar, el simple fet d'imaginar-me que estaran tots junts ja m'emociona (aquesta pell tan fina, no la tenia abans), però he aguantat com una campiona: el sopar i dues copes, però ja no podia més, ha estat pujar al cotxe i apoderar-se de mi la desesperació i el desconsol, tinc un mal interior tan horrible que no li desitjo a ningú i sé d'on prové: el fet d'anar a l'hospital et fa tocar de peus a terra, i quan les teves orelles escolten 8 o 9 vegades que tens un càncer i que t'has de curar, al final et queda clar.
És que no sé si et passa a tu, que el teu cap es sobreposa a tot, i si fas vida normal, res és com si hagués passat.
Però com m'ha dit avui la "thebestinthesky" tot forma part de la teva realitat, l'hòstia que et fots a l'hospital i el moment que aguantes i surts a sopar i ballar.
Així que estimat amic/a: riu, surt, balla i diverteix-te tant com puguis, que de realitat només n'hi ha una.
