I no sé ben bé perquè ho he fet, tan sols sé que m'ha costat moltíssim.
Gràcies a tots els que tot i que fa més d'un mes que no escric, encara m'envieu algun WhatsApp dient-me "ei, fa dies que no escrius, m'agrada llegir-te" doncs sou els que m'heu remogut la consciència dia a dia per fer-ho.
Be, la majoria ja sabeu que s'ha complert el pitjor del meu pronòstic i que la primera dosi de quimioteràpia ja és venes avall i que ja no s'hi pot fer res més que abaixar el cap i esperar: esperar que la teva pell es comenci a degradar, que et caigui el cabell, les celles, les pestanyes i que quan hagis perdut tot lo necessari, tornis a renéixer de les cendres. He de dir a favor meu que els efectes immediats de la primera dosi han estat suportables i que dintre de tota la llista de possibilitats, si vaig posant creuetes, m'hauria de considerar "afortunada".
La Roser "the best in the sky" al principi, quan em va parlar de tot el procés i em va veure tan animada i amb tantes ganes em va dir: bé, tu deixa't sentir el que sigui, doncs tot sovint quan arriba el tractament, inclús les que teniu molta força al principi, acabeu caient. Reconec que en aquell moment vaig pensar: No em coneix!
I ara em veig totalment reflectida en les seves paraules, com també em veig reflectida en molts blogs i molts sentiments compartís de companyes de malaltia, en l'esgotament, l'espera, el respecte, la soledat, la pèrdua de temps... no sé, sensacions difícils d'expressar i sobretot difícils de pal·liar.
Les opcions són poques, és un procés que n'hauré de sorgir sola i que segurament m'aportarà un bonus extra en l'experiència de la vida, però que mentre dura: és dur, molt dur. Els amics i la família són aquell bàlsam que es posa a sobre la cremada i que et recompensa amb una estona de treva, però el mal és a sota.
Referent a lo que em deia la Roser, es confirma una mica una teoria meva, que els humans som molt més similars els uns als altres del que podem imaginar, que el que ens diferencia són les formes, no el fi i que l'ésser viu té una gran capacitat de regeneració per continuar l'aventura infinita que és la vida.
miércoles, 16 de enero de 2019
viernes, 14 de diciembre de 2018
Qui espera desespera
I és que es fa molt llarg tot plegat, viatges i més viatges, visites, estudis, estadístiques, percentatges i probabilitats i mentre esperes, la vida passa i aquí estic, esforçant-me a convertir-la en una altra.
Estic immersa en un canvi de vida més saludable, surto a caminar entre 1 i 2 hores, i em sento molt més connectada amb la natura, estic canviant hàbits alimentaris, intentant treure'm la carn roja, el sucre, la llet i tot el que porta hormones i acabant d'introduir els aliments màgics com la cúrcuma, el bròquil, les algues, la xia, els fruits secs i etc. Per nadal he demanat al pare Noel uns llibres de l'Odil, una doctora que va tenir càncer, que n'ha fet una manera de viure, a veure si he estat bona i me'ls porta.
I és que a mi el nadal m'encanta, tinc molt esperit nadalenc, lo bo d'estar a casa és que estic gaudint de la decoració de nadal, de veure els meus nebots rebre el caga tió amb una cara d'il·lusió inexplicable, de poder pensar i embolicar els detalls i regals amb tranquil·litat, etc.
Lligant amb el títol d'avui i parlant de l'espera, aquest dia vaig tenir un moment molt bonic amb la meva mare, doncs li vaig preguntar que, que volia per nadal, i la resposta va ser: A tu (s´em va fer un nus a la gola) però la meva ment va ser molt ràpida, això serà possible gràcies a la investigació.
Jo i molta gent que han passat per un càncer recentment s'han curat o cronificat, gràcies a la investigació, lamentablement altres no. Per això el diumenge és la marató i com diu el seu lema "l'espera no cura el càncer, la investigació sí", així que he fet tractes amb el pare Noel i ja sé que li portaran a la meva mare, al cap i a la fi, és el que em va demanar, oi?
Doncs bé, des d'aquí també demanar-vos a vosaltres, els que em llegiu, que encara que sigui simbòlic: 5 euros, 10 euros, 30 euros o el que pugueu, feu la vostra aportació, doncs el càncer malauradament, ens toca a tots.
Estic immersa en un canvi de vida més saludable, surto a caminar entre 1 i 2 hores, i em sento molt més connectada amb la natura, estic canviant hàbits alimentaris, intentant treure'm la carn roja, el sucre, la llet i tot el que porta hormones i acabant d'introduir els aliments màgics com la cúrcuma, el bròquil, les algues, la xia, els fruits secs i etc. Per nadal he demanat al pare Noel uns llibres de l'Odil, una doctora que va tenir càncer, que n'ha fet una manera de viure, a veure si he estat bona i me'ls porta.
I és que a mi el nadal m'encanta, tinc molt esperit nadalenc, lo bo d'estar a casa és que estic gaudint de la decoració de nadal, de veure els meus nebots rebre el caga tió amb una cara d'il·lusió inexplicable, de poder pensar i embolicar els detalls i regals amb tranquil·litat, etc.
Lligant amb el títol d'avui i parlant de l'espera, aquest dia vaig tenir un moment molt bonic amb la meva mare, doncs li vaig preguntar que, que volia per nadal, i la resposta va ser: A tu (s´em va fer un nus a la gola) però la meva ment va ser molt ràpida, això serà possible gràcies a la investigació.
Jo i molta gent que han passat per un càncer recentment s'han curat o cronificat, gràcies a la investigació, lamentablement altres no. Per això el diumenge és la marató i com diu el seu lema "l'espera no cura el càncer, la investigació sí", així que he fet tractes amb el pare Noel i ja sé que li portaran a la meva mare, al cap i a la fi, és el que em va demanar, oi?
Doncs bé, des d'aquí també demanar-vos a vosaltres, els que em llegiu, que encara que sigui simbòlic: 5 euros, 10 euros, 30 euros o el que pugueu, feu la vostra aportació, doncs el càncer malauradament, ens toca a tots.
domingo, 2 de diciembre de 2018
Que la ciència s'apiadi de mi
Ara que el bitxo ja no viu amb nosaltres i que pensava que quasi tenia la batalla guanyada, ha aparegut un nou contrincant, es diu Ki67, sembla un nom d'un avió, però no, resulta que és: un valor pronòstico que indica un índice de proliferación tumoral en porcentaje %, en definitiva que a la biòpsia prèvia a l'operació, estava al 20% i ara el tenim al 35%, el resum és que la batalla de la quimioteràpia penja d'un fil, la meva salvació pot ser l'Oncotype DX, una mena de test genètic que podria jugar de la meva banda i acabar indicant que la supervivència amb quimio o no a 5 anys, seria pràcticament la mateixa.
En fi, que passarem pel test i esperarem al fet que la ciència.... i si no ho fa, passarem per la quimio, sense pressa pro sense pausa, batallarem amb lo que vingui i si podem, guanyarem.
I reconec, que aquesta notícia us la puc explicar així avui, que és diumenge, però que el dimecres passat, quan la vaig rebre, va caure sobre mi com una llosa, que em va fer mal, molt de mal, però que com tot, s'ha d'acceptar perquè l'acceptació és la clau de la felicitat.
I avui que estic una mica així com pujada a cavall, vull explicar-vos dues històries:
La primera és que a l'hospital he conegut al Dr. Amor, és un dels cirurgians que em va operar i és un autèntic encant; com parla, com mira, la veu... Que vaja, vaig a la seva consulta més contenta que un gínjol, i és que és taaant mono... jijijiji
I la segona, és que us he de confessar un secret, doncs avui he rebut una visita molt especial, que m'ha recordat de nou lo afortunada que sóc.
En aquest blog, hi ha una mentida des del primer dia, que tenia pendent d'explicar-vos i que avui, aprofitant la visita relacionada, em va molt bé de fer-ho. El títol d'aquest blog és robat, el vaig robar del meu estat de whatsapp, els que em coneixeu sabeu que m'acompanya a mi des de fa aproximadament dos anys, els mateixos que un ictus galopant, va posar la vida de la meva mare entre l'espasa i la paret, per la meva sort, va sobreviure però la va deixar en una situació de vida molt complicada, sense mobilitat i amb un 33% del cervell afectat. Després de 4 mesos entre uci i hospital, quan vàrem aconseguir portar-la cap a casa de nou i en veure que no seria fàcil, em vaig fer aquesta promesa a mi mateixa, que mai caminaria sola i ara, que és a mi qui la salut m'està collant, vaig decidir, que podria ser un títol compartit.
La visita tan especial d'avui ha estat la de la Rosa, la mare de la Jèssica, que era la companya d'habitació de la meva mare, una altra víctima del puto ictus, que només amb 30 anys, li va arrancar la mobilitat, la capacitat d'entendre, de parlar, de llegir i d'escriure i que per sort amb el temps i molt esforç, s'està intentant recuperar; tot un exemple de lluita i perseverança.
Bona nit a tots
En fi, que passarem pel test i esperarem al fet que la ciència.... i si no ho fa, passarem per la quimio, sense pressa pro sense pausa, batallarem amb lo que vingui i si podem, guanyarem.
I reconec, que aquesta notícia us la puc explicar així avui, que és diumenge, però que el dimecres passat, quan la vaig rebre, va caure sobre mi com una llosa, que em va fer mal, molt de mal, però que com tot, s'ha d'acceptar perquè l'acceptació és la clau de la felicitat.
I avui que estic una mica així com pujada a cavall, vull explicar-vos dues històries:
La primera és que a l'hospital he conegut al Dr. Amor, és un dels cirurgians que em va operar i és un autèntic encant; com parla, com mira, la veu... Que vaja, vaig a la seva consulta més contenta que un gínjol, i és que és taaant mono... jijijiji
I la segona, és que us he de confessar un secret, doncs avui he rebut una visita molt especial, que m'ha recordat de nou lo afortunada que sóc.
En aquest blog, hi ha una mentida des del primer dia, que tenia pendent d'explicar-vos i que avui, aprofitant la visita relacionada, em va molt bé de fer-ho. El títol d'aquest blog és robat, el vaig robar del meu estat de whatsapp, els que em coneixeu sabeu que m'acompanya a mi des de fa aproximadament dos anys, els mateixos que un ictus galopant, va posar la vida de la meva mare entre l'espasa i la paret, per la meva sort, va sobreviure però la va deixar en una situació de vida molt complicada, sense mobilitat i amb un 33% del cervell afectat. Després de 4 mesos entre uci i hospital, quan vàrem aconseguir portar-la cap a casa de nou i en veure que no seria fàcil, em vaig fer aquesta promesa a mi mateixa, que mai caminaria sola i ara, que és a mi qui la salut m'està collant, vaig decidir, que podria ser un títol compartit.
La visita tan especial d'avui ha estat la de la Rosa, la mare de la Jèssica, que era la companya d'habitació de la meva mare, una altra víctima del puto ictus, que només amb 30 anys, li va arrancar la mobilitat, la capacitat d'entendre, de parlar, de llegir i d'escriure i que per sort amb el temps i molt esforç, s'està intentant recuperar; tot un exemple de lluita i perseverança.
Bona nit a tots
lunes, 26 de noviembre de 2018
Tal dia farà un any
Ha passat 19 dies des de l'última vegada que vaig escriure, fins avui no he tingut ni la suficient força ni les ganes, entre el medicament, el dolor i l'adaptació (en camí) de la nova vida, no trobava el moment.
El sentiment que més m'ha omplert durant aquest període entre l'hospital i els primers dies a casa, és el de gratitud, m'he sentit extremadament afortunada i molt estimada. Medir l'estima és molt complicat, però quan passes des del dimarts dia 13, que em va recollir l'amor de la Tresa, per anar cap a Barcelona a fer proves i temes previs a l'operació i un bon dinar al japonès (tot s'ha d'explicar) fins al dilluns dia 19, que vaig arribar amb ella a les 8 de la tarda a Artesa, ni 5 minuts sola, la realitat et confirma que no, no estàs sola i probablement no ho estaràs mai.
Una vegada a casa, he rebut molt suport de tota la gent que m'estima i que tothom t'ofereixi les seves mans per a qualsevol cosa que necessitis, és un sentiment inexplicable.
Des d'aquí el que sí que necessito agrair és el suport especial a la Maria, qui més nits ha compartit amb mi, qui va haver de suportar la primera nit de dolor, la nit de l'ansietat, la que em vaig enfadar amb el món i em va sorgir la ràbia i també la nit que la infermera i l'auxiliar de pel·lícula d'Almodóvar, ens varen fer pixar de riure; reitero el que un dia et vaig dir, mai, faci el que faci, t'ho podré compensar.
No vull parlar molt de l'operació, ja que com a tots els procediments no matemàtics, hi ha coses que varen sortir millor i altres que no, lo positiu és que totes tenen solució i les situacions temporals pendents, com el dolor, quasi que ja estan solucionades o si mes no passades.
L'únic que sé, és que hauré de tornar a passar per quiròfan per acabar la reconstrucció i que aquesta en principi serà la definitiva, però m'hauré d'esperar uns 3 mesos. Ara toca anar pas a pas, visita a visita i anar fent una mica el que toca, dia a dia.
Emocionalment a mi em toca adaptar-me, buscar la part positiva de la situació d'estar a casa i no treballar, aprofitar els moments amb companyia i pensar amb mi.
El sentiment que més m'ha omplert durant aquest període entre l'hospital i els primers dies a casa, és el de gratitud, m'he sentit extremadament afortunada i molt estimada. Medir l'estima és molt complicat, però quan passes des del dimarts dia 13, que em va recollir l'amor de la Tresa, per anar cap a Barcelona a fer proves i temes previs a l'operació i un bon dinar al japonès (tot s'ha d'explicar) fins al dilluns dia 19, que vaig arribar amb ella a les 8 de la tarda a Artesa, ni 5 minuts sola, la realitat et confirma que no, no estàs sola i probablement no ho estaràs mai.
Una vegada a casa, he rebut molt suport de tota la gent que m'estima i que tothom t'ofereixi les seves mans per a qualsevol cosa que necessitis, és un sentiment inexplicable.
Des d'aquí el que sí que necessito agrair és el suport especial a la Maria, qui més nits ha compartit amb mi, qui va haver de suportar la primera nit de dolor, la nit de l'ansietat, la que em vaig enfadar amb el món i em va sorgir la ràbia i també la nit que la infermera i l'auxiliar de pel·lícula d'Almodóvar, ens varen fer pixar de riure; reitero el que un dia et vaig dir, mai, faci el que faci, t'ho podré compensar.
No vull parlar molt de l'operació, ja que com a tots els procediments no matemàtics, hi ha coses que varen sortir millor i altres que no, lo positiu és que totes tenen solució i les situacions temporals pendents, com el dolor, quasi que ja estan solucionades o si mes no passades.
L'únic que sé, és que hauré de tornar a passar per quiròfan per acabar la reconstrucció i que aquesta en principi serà la definitiva, però m'hauré d'esperar uns 3 mesos. Ara toca anar pas a pas, visita a visita i anar fent una mica el que toca, dia a dia.
Emocionalment a mi em toca adaptar-me, buscar la part positiva de la situació d'estar a casa i no treballar, aprofitar els moments amb companyia i pensar amb mi.
martes, 13 de noviembre de 2018
A la meva estimada Popa
Artesa de Lleida, 12 de novembre de 2018
Estimada popa dreta
Ja fa uns dies que sé, que la nostra separació és imminent i inevitable i és per aquest motiu que t'escric aquesta carta.
Primer de tot, voldria donar-te les gràcies per aquests 37 anys juntes, ha estat molt bonic i hem gaudit molt: encara recordo quan vàreu començar a créixer (tot i que amb confiança, us vàreu quedar una mica justetes) o quan us tocava sense adonar-me'n (els que em coneixeu sabeu que és un tic que tinc) fins al dia d'avui, que us he après a estimar i ara sé que puc dir, que sou de les meves parts preferides.
Sé que a vegades no us he cuidat prou i heu acabat com aquest estiu, torrades a la platja del Torn, que moltes vegades us he portat a passejar una mica destapades i us heu constipat i que tot sovint heu sigut víctimes de mirades indiscretes per culpa dels meus escots, em sap greu, però no ho he sabut fer millor.
Vull que sàpigues que jo vaig intentar amb tots els meus mitjans que no t'arranquessin tota de mi, que pogués quedar la teva essència o alguna cosa de tu, però no ha estat possible, i ens hem de deslligar.
Perquè la teva pèrdua no sigui tan dura i cada dia no recordem que ens faltes tu, et posarem una mena de substituta, que ja sabem que no serà igual, però que intentarà calmar la teva enyorança.
Ens separem de tu per poder seguir el nostre viatge, que esperem que sigui molt llarg i desitjant que tu siguis l'única en abandonar-nos i que el temps, per poc que pugui deixi a la teva companya entre nosaltres.
T'estimem i et trobarem a faltar
Lídia
Estimada popa dreta
Ja fa uns dies que sé, que la nostra separació és imminent i inevitable i és per aquest motiu que t'escric aquesta carta.
Primer de tot, voldria donar-te les gràcies per aquests 37 anys juntes, ha estat molt bonic i hem gaudit molt: encara recordo quan vàreu començar a créixer (tot i que amb confiança, us vàreu quedar una mica justetes) o quan us tocava sense adonar-me'n (els que em coneixeu sabeu que és un tic que tinc) fins al dia d'avui, que us he après a estimar i ara sé que puc dir, que sou de les meves parts preferides.
Sé que a vegades no us he cuidat prou i heu acabat com aquest estiu, torrades a la platja del Torn, que moltes vegades us he portat a passejar una mica destapades i us heu constipat i que tot sovint heu sigut víctimes de mirades indiscretes per culpa dels meus escots, em sap greu, però no ho he sabut fer millor.
Vull que sàpigues que jo vaig intentar amb tots els meus mitjans que no t'arranquessin tota de mi, que pogués quedar la teva essència o alguna cosa de tu, però no ha estat possible, i ens hem de deslligar.
Perquè la teva pèrdua no sigui tan dura i cada dia no recordem que ens faltes tu, et posarem una mena de substituta, que ja sabem que no serà igual, però que intentarà calmar la teva enyorança.
Ens separem de tu per poder seguir el nostre viatge, que esperem que sigui molt llarg i desitjant que tu siguis l'única en abandonar-nos i que el temps, per poc que pugui deixi a la teva companya entre nosaltres.
T'estimem i et trobarem a faltar
Lídia
domingo, 11 de noviembre de 2018
Còctel Molotov
Aquesta setmana ha estat de
traca, tinc un barreig de sensacions que pot explotar en qualsevol moment.
Vaig estar dia i mig de metges i per fi tinc dia, dimecres dia 14 és "el dia", així que tots els que em llegiu, espelmes i bons pensaments per una estoneta, que siguin per a mi si us plau.
Al final la reconstrucció serà amb el múscul dorsal i una mica de grassa del llom, la cara que vaig posar quan em van dir que amb la panxa no podia ser, diuen que va ser un poema. Ara, la doctora Higueras (the best II) va trobar una solució al tema, així que viurem sense pròtesis que és el que jo volia i tot i que no podré ser violinista ni escaladora professional (tampoc en tenia intenció) tindré una popa que ja forma part de mi, el que passa és que la tinc a l'esquena i no la veig :)
Divendres va ser un dia complicadet, tocava explicar als companys de feina que a partir del dilluns, no em veurien cada dia durant una temporada i quin era el motiu, vaig haver d'aguantar-me les llàgrimes unes quantes vegades, però en fi, ara ja està i el suport rebut va ser extraordinari.
De fet, fins que passi un temps, no sabré si l'he encertat en totes les decisions que he pres d'ençà que va començar tot això, el que sí que ja sé amb certesa, és que amb el títol del blog, no he fallat: Estic al·lucinada de totes les mostres de suport rebudes, família, amics, amics dels meus amics, companys de feina, coneguts, el suport rebut és buffffff molt i molt gran, tinc molt clar que sola no estic.
Us en posaré només un exemple: coneixeu algú que abans que l'operin ja té el congelador ple de tuppers? Doncs jo si! (la noteta és de llagrimeta).
Ahir, per rematar les coses pendents abans de l'operació, em vaig sotmetre a una sessió fotogràfica de la mà de la meva estimada Sara, que juntament amb l'staff, van deixar per sempre la impremta del meu cos, les imatges són moooooolt boniques i seran un record etern, des d'aquí, mil gràcies.
Demà últim dia de feina, últims comiats i última entrada al meu blog fins que torni de Barcelona, una entrada terapèutica molt especial per mi.
Vaig estar dia i mig de metges i per fi tinc dia, dimecres dia 14 és "el dia", així que tots els que em llegiu, espelmes i bons pensaments per una estoneta, que siguin per a mi si us plau.
Al final la reconstrucció serà amb el múscul dorsal i una mica de grassa del llom, la cara que vaig posar quan em van dir que amb la panxa no podia ser, diuen que va ser un poema. Ara, la doctora Higueras (the best II) va trobar una solució al tema, així que viurem sense pròtesis que és el que jo volia i tot i que no podré ser violinista ni escaladora professional (tampoc en tenia intenció) tindré una popa que ja forma part de mi, el que passa és que la tinc a l'esquena i no la veig :)
Divendres va ser un dia complicadet, tocava explicar als companys de feina que a partir del dilluns, no em veurien cada dia durant una temporada i quin era el motiu, vaig haver d'aguantar-me les llàgrimes unes quantes vegades, però en fi, ara ja està i el suport rebut va ser extraordinari.
De fet, fins que passi un temps, no sabré si l'he encertat en totes les decisions que he pres d'ençà que va començar tot això, el que sí que ja sé amb certesa, és que amb el títol del blog, no he fallat: Estic al·lucinada de totes les mostres de suport rebudes, família, amics, amics dels meus amics, companys de feina, coneguts, el suport rebut és buffffff molt i molt gran, tinc molt clar que sola no estic.
Us en posaré només un exemple: coneixeu algú que abans que l'operin ja té el congelador ple de tuppers? Doncs jo si! (la noteta és de llagrimeta).
Ahir, per rematar les coses pendents abans de l'operació, em vaig sotmetre a una sessió fotogràfica de la mà de la meva estimada Sara, que juntament amb l'staff, van deixar per sempre la impremta del meu cos, les imatges són moooooolt boniques i seran un record etern, des d'aquí, mil gràcies.
Demà últim dia de feina, últims comiats i última entrada al meu blog fins que torni de Barcelona, una entrada terapèutica molt especial per mi.
sábado, 3 de noviembre de 2018
"Casos d'éxit"
L'article que escriuré avui fa dies que li dono tombs, sobretot els dies que una certa ràbia s'apodera de mi, i vull que quedi clar per endavant que no és una crítica al suport rebut, que estic més que emocionada, és una reflexió en veu alta, que voldria fer juntament amb vosaltres i que consti, que si aquest blog no fos meu, l'article parlaria també de mi.
Quan un rep certes notícies a la vida, en el meu cas, és indispensable compartir-les sobretot en el cercle més íntim, és una manera de fer a la vida, crec fidelment que les penes compartides, són menys penes i les alegries, es dupliquen.
Quan la notícia no és precisament bona, gran part dels humans recorrem a la nostra memòria a la cerca de situacions similars que hagin acabat amb un final feliç, crec simplement que és un mecanisme d'autodefensa del dolor, sobretot per la persona que rep la notícia en aquell moment. D'aquest moment en surten missatges esperançadors per al nostre interlocutor que en el meu cas són un bàlsam momentani i una galleda d'aigua freda, a llarg termini, és allò que en diem popularment "mal de muchos, consuelo de tontos".
Estimats: quan un transmet o intenta transmetre un missatge, perquè a l'altre li serveixi de quelcom, ha de ser un missatge honest, basat amb la realitat i amb un contingut real (i no vull dir amb això, que m'esteu enganyant).
Us en posaré alguns exemples:
El tot anirà bé, confia amb mi. Aquest missatge realment només tel podria donar un metge, que coneix la realitat del teu càncer i ell no ho fa, la "the best in the world" es va limitar a dir, té un bon pronòstic.
Un altre molt concorregut, són les històries d'èxit: la de l'amiga, tieta, parenta, saludada o coneguda, que va tenir un càncer i té dues pròtesis que ha pujat a l'Everest i no li han explotat, i que té 60, 70 o 80 anys, està fresca com una rosa, "vivita y coleando" i té unes popes tan guapes que se la rifen a tots els clubs de stripers de la ciutat: Fora conyes, tu només et sents del teu de mal i en el meu cas, l'únic cas que és útil, és quan algú molt pròxim està passant per quelcom similar i li pots trucar per saber si farà molt mal o quants dies ploraràs. (des d'aquí una abraçada a la Lo i la Sa)
I ja el missatge Top de la seva categoria és el: Has de ser optimista!, doncs mira, jo m'ho pensava que era optimista, pro resulta que ara estic veient que és més fàcil ser optimista quan no et passa res.
Estimats, si mai us trobeu en aquesta situació, crec que amb un: passi el que passi estic al teu costat o un simplement, estic amb tu, són suficients i en el meu cas, m'escalfen l'ànima a rabiar.
Molt en aquesta línia, ahir vaig rebre un missatge del pare de l'estrella, que encaixa perfectament en la reflexió d'avui i que és aquest:
Una abraçada i moltes gràcies per l'escalf, sou molt grans.
viernes, 2 de noviembre de 2018
Després de la tempesta, sempre, sempre, sempre, torna a sortir el sol
Ahir va ser un dia dur, molt dur, vaig despertar igual que em vaig adormir, plorant.
Una pena terrible i un dolor intens es va apoderar del meu ser durant el dia, no tenia res concret, simplement desesperació.
Ara, la meva particular brigada ASL (amics sense límit) es va posar on fire i van revertir la foscor, amb serenitat i calma i vàrem acabar "apilotonats" al sofà, adormits i tips de pizza i xocolata i és que jo, sense ells, no sóc res.
Avui el despertar ha estat un altre, he vist llum, he passat un matí de proves per l'operació, combinat amb un esmorzar a l'Almenara love amb la meva estrella, i un migdia passejant, de compres, fent un vermut al sol i dinant caragols, una tarda de "Bohemian Rhapsody" ha rematat aquest dia bonic.
Una cosa que he après ja amb tot aquest procés, és el valor de les abraçades, jo confesso ser una mica "frestiqueta" per lo general, però avui en dia són una excel·lent medicina per la meva ànima.
Avui m'acomiado amb el vídeo original del concert per la fam del 85 que surt a la peli de Queen, si no has vist la peli, NO obris el vídeo ;), quin tio, quina força i quina energia.... Segur que alguna cosa se'm enganxa!
Una pena terrible i un dolor intens es va apoderar del meu ser durant el dia, no tenia res concret, simplement desesperació.
Ara, la meva particular brigada ASL (amics sense límit) es va posar on fire i van revertir la foscor, amb serenitat i calma i vàrem acabar "apilotonats" al sofà, adormits i tips de pizza i xocolata i és que jo, sense ells, no sóc res.
Avui el despertar ha estat un altre, he vist llum, he passat un matí de proves per l'operació, combinat amb un esmorzar a l'Almenara love amb la meva estrella, i un migdia passejant, de compres, fent un vermut al sol i dinant caragols, una tarda de "Bohemian Rhapsody" ha rematat aquest dia bonic.
Una cosa que he après ja amb tot aquest procés, és el valor de les abraçades, jo confesso ser una mica "frestiqueta" per lo general, però avui en dia són una excel·lent medicina per la meva ànima.
Avui m'acomiado amb el vídeo original del concert per la fam del 85 que surt a la peli de Queen, si no has vist la peli, NO obris el vídeo ;), quin tio, quina força i quina energia.... Segur que alguna cosa se'm enganxa!
jueves, 1 de noviembre de 2018
Cara a cara amb la realitat
Avui he tingut un dia molt intens, m'he passat moltes hores a l'hospital de metge amb metge, he conegut a la "the best in the sky" i he vist a la "the best in the world", un dia us parlaré d'elles.
He tingut notícies bones, regulars i esperançadores, però ara són les 3 de la matinada, i torno del sopar de castanyada amb la colla, he plorat tot el viatge cap al sopar, el simple fet d'imaginar-me que estaran tots junts ja m'emociona (aquesta pell tan fina, no la tenia abans), però he aguantat com una campiona: el sopar i dues copes, però ja no podia més, ha estat pujar al cotxe i apoderar-se de mi la desesperació i el desconsol, tinc un mal interior tan horrible que no li desitjo a ningú i sé d'on prové: el fet d'anar a l'hospital et fa tocar de peus a terra, i quan les teves orelles escolten 8 o 9 vegades que tens un càncer i que t'has de curar, al final et queda clar.
És que no sé si et passa a tu, que el teu cap es sobreposa a tot, i si fas vida normal, res és com si hagués passat.
Però com m'ha dit avui la "the best in the sky" tot forma part de la teva realitat, l'hòstia que et fots a l'hospital i el moment que aguantes i surts a sopar i ballar.
Així que estimat amic/a: riu, surt, balla i diverteix-te tant com puguis, que de realitat només n'hi ha una.
He tingut notícies bones, regulars i esperançadores, però ara són les 3 de la matinada, i torno del sopar de castanyada amb la colla, he plorat tot el viatge cap al sopar, el simple fet d'imaginar-me que estaran tots junts ja m'emociona (aquesta pell tan fina, no la tenia abans), però he aguantat com una campiona: el sopar i dues copes, però ja no podia més, ha estat pujar al cotxe i apoderar-se de mi la desesperació i el desconsol, tinc un mal interior tan horrible que no li desitjo a ningú i sé d'on prové: el fet d'anar a l'hospital et fa tocar de peus a terra, i quan les teves orelles escolten 8 o 9 vegades que tens un càncer i que t'has de curar, al final et queda clar.
És que no sé si et passa a tu, que el teu cap es sobreposa a tot, i si fas vida normal, res és com si hagués passat.
Però com m'ha dit avui la "the best in the sky" tot forma part de la teva realitat, l'hòstia que et fots a l'hospital i el moment que aguantes i surts a sopar i ballar.
Així que estimat amic/a: riu, surt, balla i diverteix-te tant com puguis, que de realitat només n'hi ha una.
lunes, 29 de octubre de 2018
Contigo empezó todo...
Era finals de setembre, concretament el dia 18, jo tinc per costum en tornar de les vacances visitar el dentista i el gine, així per passar una mica la itv.
Tot normal, van ser les paraules que va pronunciar el doctor Tarazona (the best) una vegada m'havia fet l'exploració mamària, mentrestant em feia la citologia, em va venir al cap que durant les vacances d'estiu, la popa dreta m'havia fet un mal muscular per sota, vaig estar pensant: una nit boja, un cop, una mala postura dormint... En fi, tant fa, ara ja no me'n fa...
Recordo el moment perfectament i el pensament posterior: li dic? No li dic? Si li dic segur que m'envia a fer una mamografia... bufff quina mandra, total que li vaig dir.
Em va tornar a mirar, em va tornar a dir, aquí no tens res i tenia tota la raó, però com que mai t'has fet una mamo i ja no ets una cadelleta (això m'ho dic jo), fem la primera i tindrem una referència, pro tranquil·la, no li ve ni d'un dia ni d'un mes.
Continuant amb la meva bona sort, vaig tornar a fer el pensament, i si demano hora i m'ho trec de sobre?
Era el 2 d'octubre, primera mamo de la meva vida, "aplastament" de popa i primera eco, el doctor Jesús Ferrer, en acabar la eco amb una delicadesa extrema, em fa entrar a la sala on tenen les màquines i m'ensenya el monitor, a la part superior de la meva popa dreta hi havia una mena de purpurina que brillava, m'explica que això són calcificacions, que normalment són benignes però que ell m'aconsella fer una biòpsia, que ho consulti al the best, vaig tardar 5 minuts a plorar.
No va dubtar, biòpsia i com més aviat millor.
Aquella setmana vaig fer un màster sobre les putes calcificacions (sorry), em sé de memòria totes les tipologies, formes, mides i maneres d'agrupar-se, m'atreveixo a afirmar que m'ho sé millor que els verbs conjugats, i t'asseguro que si vas estudiar al cole d'Artesa, amb això no falles!
El dia de la biòpsia va arribar, no va ser gens agradable, pro si ràpid, la doctora encantadora, després va venir lo bo, dinaret al Japo i la volteta de compres amb la meva estimada Maria, ara puc afirmar, que va ser un molt bon dia.
Ara només tocava esperar...
Mirat amb perspectiva, aquella mandra que vaig guardar molt probablement m'ha salvat d'un mal major, així que estimada amiga: toca't, vés al gine cada any, no dubtis en preguntar i si sents quelcom, queixa't si us plau!
Tot normal, van ser les paraules que va pronunciar el doctor Tarazona (the best) una vegada m'havia fet l'exploració mamària, mentrestant em feia la citologia, em va venir al cap que durant les vacances d'estiu, la popa dreta m'havia fet un mal muscular per sota, vaig estar pensant: una nit boja, un cop, una mala postura dormint... En fi, tant fa, ara ja no me'n fa...
Recordo el moment perfectament i el pensament posterior: li dic? No li dic? Si li dic segur que m'envia a fer una mamografia... bufff quina mandra, total que li vaig dir.
Em va tornar a mirar, em va tornar a dir, aquí no tens res i tenia tota la raó, però com que mai t'has fet una mamo i ja no ets una cadelleta (això m'ho dic jo), fem la primera i tindrem una referència, pro tranquil·la, no li ve ni d'un dia ni d'un mes.
Continuant amb la meva bona sort, vaig tornar a fer el pensament, i si demano hora i m'ho trec de sobre?
Era el 2 d'octubre, primera mamo de la meva vida, "aplastament" de popa i primera eco, el doctor Jesús Ferrer, en acabar la eco amb una delicadesa extrema, em fa entrar a la sala on tenen les màquines i m'ensenya el monitor, a la part superior de la meva popa dreta hi havia una mena de purpurina que brillava, m'explica que això són calcificacions, que normalment són benignes però que ell m'aconsella fer una biòpsia, que ho consulti al the best, vaig tardar 5 minuts a plorar.
No va dubtar, biòpsia i com més aviat millor.
Aquella setmana vaig fer un màster sobre les putes calcificacions (sorry), em sé de memòria totes les tipologies, formes, mides i maneres d'agrupar-se, m'atreveixo a afirmar que m'ho sé millor que els verbs conjugats, i t'asseguro que si vas estudiar al cole d'Artesa, amb això no falles!
El dia de la biòpsia va arribar, no va ser gens agradable, pro si ràpid, la doctora encantadora, després va venir lo bo, dinaret al Japo i la volteta de compres amb la meva estimada Maria, ara puc afirmar, que va ser un molt bon dia.
Ara només tocava esperar...
Mirat amb perspectiva, aquella mandra que vaig guardar molt probablement m'ha salvat d'un mal major, així que estimada amiga: toca't, vés al gine cada any, no dubtis en preguntar i si sents quelcom, queixa't si us plau!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)